Raó 47: Única manera de crear 200.000 llocs de treball en 24 hores i reduir l’atur català un terç

Ja fa temps que penso que tenir un estat propi farà augmentar exponencialment l’oferta laboral a Catalunya i pels catalans, dins i fora de l’estat català. Però mai havia trobat la manera de comptabilitzar-ho. I ara l’he trobat. Si et fixes en les estructures d’estat que ara són a Madrid, i que els catalans paguem, igual que paga qualsevol altre ciutadà de l’estat espanyol, al passar a ser un estat totes aquestes institucions s’han de muntar a Catalunya. Els catalans paguem a 200.000 madrilenys perquè ens facin les feines ‘d’estat’. Els paguem perquè ens anul·lin les nostres lleis, els paguem perquè ens bloquegin el pas de les seleccions catalanes, perquè ens bloquegin el pas al comerç internacional, perquè ens portin als catalans als jutjats i deixin els feixistes en plena llibertat, els paguem perquè ens imposin tenir un passaport espanyol, perquè ens imposin el castellà a les escoles, els paguem perquè ens robin i ens ho prenguin pràcticament tot. Resulta que sense haver de gastar ni un euro més, tenir un estat català portarà totes aquestes feines a Catalunya, amb un augment de la demanda de personal brutal. Es tracta d’uns 200.000 llocs de treball. Estem parlant de reduir l’atur actual només amb personal públic amb un terç! (638.247, taxa d’atur actual , el març del 2012) Aquest és un càlcul gros, extrapolant el número de treballadors a espanya de 19,09 milions, dels quals 2,6 milions en són públics. (2009 ) Estem parlant de quan calgui crear un aparell estatal català amb ministeris catalans, tribunals catalans, tribunal constitucional, tribunal superior, ambaixades, consolats, hisenda, exèrcit, intel·ligència, institucions i serveis encarregats de fer passaports, documents nacionals d’indentitat i altres documents oficials, gabinets d’enginyers i d’assessors del govern que treballin com a personal públic per a les infraestructures que seran competència catalana, institucions nacionals i internacionals per la promoció de la llengua i cultura catalana, europarlamentaris i altres càrrecs a Brussel·les, policia d’immigració, i altres serveis socials estatals. A part d’això hi hauríem d’afegir tots els llocs de treball no públics que aquestes institucions estatals comportaran, a part dels que comportaran la creació d’un hub intercontinental o un eix ferroviari de càrregues. Estem parlant d’empreses de serveis, de proveidors, de maquinària, automòbils, oficines, personal de neteja, d’energia, de construcció, de mobiliari, de tèxtil, d’importació i exportació, hostaleria, etcetera. Arreu del món caldran intèrprets en català, traductors i altres llocs de treball, com ara professors de català, ja que els estrangers finalment pensaran en aprendre el castellà per venir a Catalunya sinó el català, igualment que ho fan els estrangers que venen a Dinamarca o a Holanda. A part d’això els diners que els catalans paguem per a subsidis anirien destinats a cultura, cinema, literatura, art català, no com ara que la gran part dels nostres diners destinats a subsidis se’ls emporten els castellanoparlants. D’això ja n’he parlat diverses vegades, com l’article sobre la única manera d’aconseguir 500 revistes en català, però ara parlem de quantificar els llocs de treball que en podran sorgir de tot això. Quants llocs de treball sortiran per una aerolínia catalana si tinguéssim un aeroport intercontinental català, que ara s’ho queden tot a Madrid i a Iberia? Estem parlant de centenars de milers de llocs de treball que ara s’emporten ells perquè ens barren el pas al món globalitzat. Les dades d’Aena no menteixen. El volum de mercaderies que vola des de l’aeroport de Barajas és el qua-triple que des de Barcelona. I això no és lògic. Això només s’explica per l’embargo’ que hi ha a Catalunya per vols intercontinentals. Vivim sota un ‘embargo’ que ens barra el pas a l’economia globalitzada. I Espanya premeditadament ens està barrant el pas. Catalans desperteu!! Que estem parlant dels vostres llocs de treball, i dels vostres fills. Recompte de llocs de treball que els catalans paguem i donen de feina als madrilenys: Segons les webs de la Generalitat de Catalunya , a Catalunya hi ha uns 3,4 milions de persones que treballen. D’aquest 3,4 milions, hi ha un total de 302.000 persones que tenen treballs públics. És a dir, a Catalunya un 8,9 % dels treballadors són funcionaris. Un 8,9 % és molt, molt baix, si analitzem la gràfica de països europeus i el percentatge de funcionaris de l’estudi realitzat per Heinz Handler, Bertrand Koebel, Philipp Reis en Margrit Schartzenstaller :

En aquesta gràfica es pot veure el percentatge de funcionaris per país i l’evolució per any. En aquesta gràfica es pot veure que països amb un alt nivell d’estat del benestar com Suècia encara tenen molts serveis estatals, amb moltes posicions públiques. Estats com el Regne Unit, que els darrers anys han liberalitzat molts serveis estatals han reduït el percentatge dràsticament. Holanda i Alemanya l’han reduït una mica. Espanya l’ha augmentat els darrers 30 anys poc a poc. Ara bé, nosaltres paguem perquè a Madrid ens facin les feines ‘d’estat’. Mantenint la mitja espanyola de 13,8% de funcionaris per treballador passarem de tenir 302.000 funcionaris a poder-ne tenir mig milió. És a dir, sense gastar-nos ni un duro reduïm l’atur a Catalunya amb un terç. Això sense comptar les feines que tot això comportarà en negocis de tota mena. 200.000 persones treballant per Catalunya en comptes de treballar en contra nostra! Sources: http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=1456&V4=1487&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B http://analisiocupaciopublica.gencat.cat/default.aspx http://servicios.mpr.es/publicaciones/ http://www10.gencat.cat/gencat/AppJava/cat/actualitat2/2012/20403aturdelmarde2012.jsp

Raó 46: Única manera de tenir i d’assegurar un (real) autogovern

Fins ara totes les raons eren aspectes importants, però mai havien estat raons tan greus. Els catalans ja sabem com es va crear, i perquè, l’estat de les autonomies. El fet és que, com també sabem, les ‘competències’ de la Generalitat de Catalunya, no són 100% competències reals, i quan als espanyols no els agrada allò que decidim ens ho anul·len. Un exemple és que el Tribunal Constitucional va anul·lar parts de l’estatut que ningú havia portat als tribunals. Però n’hi ha més; quant de temps aguantarà la prohibició de les curses de braus?
Repetides vegades s’ha dit que com pot ser que el govern espanyol mantingui ministeris per competències que ja no tenen. La realitat és que les competències no ens les havien traspassat, el que realment han fet és deixar-nos-les mentre no fem res que no els agradi.
Durant 30 anys ens hem pensat que les teníem. Els catalans hem jugat a tenir un govern nacional (que ells veien com a regional i que en realitat no té més competències que les d’una regió espanyola de règim comú). El somni català ha tingut moltes decepcions. Participació a competicions internacionals, en esports, en música, cinema, esportives, matrícules catalanes, educació en català, cinema en català, etiquetatge, etcetera etcetera. Però ara ja s’està quedant en res.
Malgrat el president d’Espanya hagi dit no voler canviar l’estat de les autonomies, Esperanza Aguirre ha parlat seriosament de centralitzar Justícia, Educació i Sanitat. Molts catalans encara recorden com era Catalunya quan aquesta era la nostra situació (1939-1978). La realitat és que molts espanyols (potser la majoria), creuen que és lògic, que és justícia i correcte que a tot el territori espanyol s’apliqui una educació única i en castellà, amb un contingut espanyol d’història, cultura i literatura. I no entenen ni poden pair que Catalunya tingui un sistema diferent.
Les declaracions d’Esperanza Aguirre són raó suficient per preocupar-se. Si els espanyols es posen d’acord són sempre ells majoria i si volen re-centralitzar competències ho podran fer.
Només un estat propi ens dona la garantia de tenir competències reals i de tenir-les totes si així ho desitgem. Mentre estiguem sota el domini espanyol correm el risc que ens prenguin competències o ens les limitin, com ha passat els darrers 30 anys.


http://www.directe.cat/noticia/193759/el-pp-engega-motors-per-liquidar-lestat-de-les-autonomies
(image old Spanish school book: http://www.rafaelcastillejo.com/escuela-2.htm)

RAÓ 45: UNICA MANERA DE QUE MAI MÉS UN POLICIA APALLISSI UN CIUTADÀ PER PARLAR CATALÀ A CATALUNYA

Cada any els catalans hem de veure que parlar en català ens pot costar la feina, ens pot costar que no ens venguin allò que demanem, o ens arribi més tard, o que no ens permetin participar en la nostra llengua materna en tantes coses, o encara pitjor, ens apallissin pel sol fet d’haver parlat la nostra llengua a la nostra pròpia terra. Difícil d’entendre per un ciutadà que visqui en un país ‘normal’. Per exemple que un policia anglès apallissi a un ciutadà anglès per haver-se-li dirigit en anglès.
Això és el que els catalans, a la nostra pròpia terra, hem de viure. Hem de viure sota una constant guerra psicològica contra nosaltres, contra la nostra identitat i la nostra llengua. Parlar català pot suposar una situació de desavantatge en moltes circumstàncies en les quals, la majoria de nosaltres decidim passar a l’idioma de l’amo, fins i tot en situacions en les quals nosaltres som clients i per tant, segons tota teoria de màrqueting, el venedor se’ns hauria de dirigir en la nostra llengua, la del comprador. Però en el pitjor cas parlar català ens pot costar la salut i la dignitat, ja que a Catalunya un policia té la llibertat d’apallissar-nos per parlar català i el sistema judicial espanyol, sistemàticament, el protegirà.
Ja és fort. I això a l’any 2012. Molt moderna aquesta Espanya.
No cal mencionar els casos, que n’hi ha tants, de ciutadans que han estat retinguts, maltractats, discriminats i fins hi tot apallissats per parlar català. Ho podeu llegir regularment a la premsa.
He parlat amb kurds i amb berbers, i també ho he vist a la televisió. En la majoria de cultures oprimides això és el pa de cada dia. Parlar la pròpia llengua porta problemes amb la policia i amb moltes altres situacions.
Jo demanaria a tot català que reflexioni i pensi si això és normal. Després de 30 anys d’una suposada democràcia, la realitat és que encara vivim en un sistema repressiu. No està escrit a la llei, però això no canvia res. El sistema judicial protegeix el repressor sistemàticament. Això és l’Espanya d’avui, igualeta a l’Espanya de ja fa 500 anys. Una Espanya intolerant i repressiva. I nosaltres encara no n’hem après, ja que ens hem acostumat a viure així, i quan arriben les eleccions votem que ‘ara no toca’.
La millor manera de sortir-se d’aquesta situació està escrita als llibres d’història de qualsevol estat que ho hagi passat i que després s’hagi independitzat. Finlàndia, Noruega, Irlanda, etcetera. Holanda mateix, un cop independitzar-se d’Espanya va alliberar-se de la repressió sistemàtica d’Espanya en un sol dia.
Esperar o pensar que aquesta Espanya intolerant, que ja fa centenars que ho és, pugui canviar és extremadament naïf.
La conclusió no pot ser més clara. La independència és la única manera per aconseguir que mai més un policia apallissi a una persona per parlar català.


http://www.naciodigital.cat/noticia/39185/guardia/civil/agredeix/advocat/prat/parlar/catala
www.naciodigital.cat/noticia/18208/suspes/judici/guardia/civil/agredir/jove/parlar/catala
http://www.naciodigital.cat/noticia/18667/suspes/judici/interpret/arab/parlar/catala/guardia/civil/palma
http://helpcatalonia.blogspot.com/2012/01/i-guardia-civil-attack-on-catalan.html?spref=tw
http://www.ara.cat/politica/Palma-Urdangarin-catala-guardia_civil-denuncia-Instituto_Noos_0_652734836.htmlhttp://www.naciodigital.cat/noticia/39185/guardia/civil/agredeix/advocat/prat/parlar/catala
www.naciodigital.cat/noticia/18208/suspes/judici/guardia/civil/agredir/jove/parlar/catala
http://www.naciodigital.cat/noticia/18667/suspes/judici/interpret/arab/parlar/catala/guardia/civil/palma
http://helpcatalonia.blogspot.com/2012/01/i-guardia-civil-attack-on-catalan.html?spref=tw
http://www.ara.cat/politica/Palma-Urdangarin-catala-guardia_civil-denuncia-Instituto_Noos_0_652734836.html

Raó 44: Única manera d’aconseguir tots els productes etiquetats en català amb normalitat

Quants anys han passat des de la restauració de la democràcia. Recordo que en aquella època es parlava un altre català. Recordo que a TV3 es va haver de ‘crear’ un català artificial, per que tants anys d’opressió lingüística ens havien proporcionat una enorme carència de mots propis, ja que per llei tot havia de ser en llengua forana (a Catalunya nord en francès, a la sud en castellà). Aleshores mirar una sèrie catalana era com entrar en una Catalunya utòpica, inexistent i sorprenent, quan veies un atracador parlant català, quan veies que es parlava de productes en català. Poc a poc aquesta situació ha anat canviant, però no del tot. Tanmateix avui dia molts mots dels quals ni sabíem l’existència s’han normalitzat. A la Catalunya Sud, un dels més greus causants d’aquesta deficiència de vocabulari són les 500 lleis que obliguen l’etiquetatge de productes en castellà o l’ús en llengua castellana en el món empresarial i per altra banda la encara gairebé total manca de recursos o de ganes per aconseguir que s’etiqueti en català.
Quina tranquilitat em va donar arribar a un país on no hi ha aquestes mancances, i quina pena em fa veure com està Catalunya encara, veure que he passat 20 anys a Amsterdam i la cosa no millora, o fa un pas endavant i dos enrere.
Em va il·lusionar molt trobar empreses com la cadena de supermercats Bon Preu, en la qual les marques blanques de la cadena ho fan tot en català, però si vols comprar qualsevol producte de marca no en trobaràs pràcticament CAP etiquetat en català.
Si bé la meva conclusió ja fa temps és que només amb un estat català aconseguirem etiquetar amb normalitat, la UE està mirant d’adoptar una nova mesura que dificultarà encara més d’etiquetar en català, i farà fins hi tot il·legal l’etiquetatge exclusiva en català, ja que obligarà als estats membres de la UE a etiquetar els seus productes en una de les llengües que són oficials a Europa, que no ho és pas el català i només el castellà, perquè a Madrid bloquegen l’oficialitat del català a Europa. De manera que els productes etiquetats en català estarien infringint la llei. (http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/07/l_etiquetatge_en_catala_en_perill_70738.php)
Igual que amb el català a les escoles, la situació és precària i insegura, el català, després de més de 30 anys de ‘democràcia’ encara està igual. Comprar un cotxe, una medicina, un xampú, codony, formatge, condons, o el que sigui en català encara és una experiència difícil de trobar. Això no només és un fenomen emocionalment feridor, és un constant afebliment i empobriment de la llengua, una constant classe de castellà, per nadius i per estrangers. Imagina’t un estranger que vulgui aprendre català sense saber res de castellà i va al supermercat tot interessat en com es diuen els productes en català. Bé, no cal dir què aprendrà, oi? pañuelos, lavavajillas, membrillo, queso, cepillo de dientes. Res de mocadors, rentavaixelles, codony, formatge i raspall de dents.
A sobre, al parlar sobre segons quines coses, sempre haurem d’emprar el castellà quan parlem d’aquests productes i en molts casos molta gent ni tan sols sabrà el mot català, perquè és inexistent fora dels diccionaris. No cal pensar gaire, codony mateix, però hi ha centenars d’exemples i si vas a la farmàcia centenars de milers! Exemple: qui no parla de ‘l’embrague’ quan es refereix a l’embragatge d’un cotxe?
Està clar que sense la protecció d’un estat propi Catalunya mai assolirà la normalitat en etiquetatge de productes. Crec que està prou demostrat.

Més informació al respecte:
http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/2011/11/03/faktum-abstrakt-rationell/
http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/2011/10/06/etiquetatge-catala-llei-i-acompliment-ii-un-criteri-curios-en-l%e2%80%99aplicacio-de-les-lleis/
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/07/l_etiquetatge_en_catala_en_perill_70738.php

Raó 43: ÚNICA FORMA D’ASSEGURAR NORMALITAT EN L'EDUCACIÓ EN CATALÀ

En un país normal (sobirà) ningú posa en dubte que tots els ciutadans tenen dret i l'obligació d'aprendre i ser capaç de parlar en la llengua «nacional». En la creació artificial dels estats-nació del segle 18, com França, els règims absolutistes (monarquies dictatorials, dictadures, de fet) començaren una croada per abolir qualsevol cultura i altra llengua a la seva en el ‘seu’ territori. Van imposar la idea que el seu territori era "una nació" i que havia de tenir un sol idioma, el seu. Però el territori que dominaven no era en absolut una nació i en cap cas monolingüe.

Tot i que aquest fenomen ja havia passat diverses vegades per altres règims autoritaris (com els romans, per romandre en la mateixa zona del món), el començament del segle 18 pot ser vist com un moment decisiu, en què les llengües i cultures que no gaudien de la protecció d'un monarca, van començar a patir un genocidi cultural sense precedents des de la caiguda de l'imperi romà. No només l'idioma català, sinó també el frisó, el flamenc, l'occità, el gaèlic o el basc, totes elles van ser perseguides i condemnades a mort. El seu ús va ser prohibit a les escoles, als governs i a les esglésies. Es va prohibir publicar llibres en aquestes llengües, i fins i tot a tenir un nom en aquests idiomes.

Avui dia, a l'Europa democràtica, les cicatrius continuen obertes, i encara que moribunds, molts d'aquests idiomes es parlen encara. És trist veure que el fenomen i la mentalitat dels que pensen que és legítim destruir idiomes segueix aquí, ben viu, a França, als Països Baixos i per descomptat a Espanya.

Els espanyols van perseguir el català d’una manera horrorosa, la discriminació, els càstigs i les penes de presó pels que empraven el català ja les sabem. El famós arquitecte Gaudí també va ser empresonat només per parlar català a un policia. Només per ser català ha estat durant els últims 300 anys, un desavantatge constant i un motiu per ser discriminat per les autoritats imposades pels espanyols. La gran majoria de posicions per funcionaris a Catalunya des de l'abolició de l'Estat català el 1714 només eren pels espanyols (i en alguns casos pels catalans que es va convertir en ‘señoritos’ parlants d'espanyol, els anomenats botiflers, mot nascut precisament a la guerra de successió). Els funcionaris mai parlaven un mot de català i mostraven tal aversió als catalans que quan necessitaves tractar amb les autoritats intentaves que es notés lo mínim que eres català "intentaves ser lo menys català com fos possible". Una cosa que jo mateix he experimentat i mai oblidaré. Això és una cosa que encara avui succeeix amb massa freqüència a catalans que parlen català amb agents de la policia o fins i tot nens que parlen català a l'hospital a una infermera que no vol entendre’l. Això és molt greu. És una dolorosa experiència la de ser discriminat al seu propi país d'aquesta manera.

Espanya està molt lluny de la realitat democràtica de Suïssa, on hi ha fronteres clares entre les realitats territorials idiomàtiques en què cada un respecta el fet que és un estat amb 4 idiomes i que cap llenguatge no té el dret a imposar-se als altres. Bèlgica no és Suïssa, allà sí que hi ha una col.lisió lingüística, en què la població francesa té el paper espanyol i la flamenca el català. La gran diferència és que Flandes ja té l'autonomia d'un Estat independent, ja que Bèlgica és una federació en la qual Flandes actua amb plena independència en tots els afers interiors i als francòfons ni tan sols se’ls acudiria de demanar educació en francès per als seus fills a les escoles flamenques.

Però Spain is diferent, (encara i potser per sempre, oi?) . La persecució del català és encara en marxa i la mentalitat de que tots els ciutadans espanyols (= els ciutadans de parla castellana) han de tenir el dret i l'obligació de ser educats en espanyol, tot i que Espanya no és un Estat monolingüe, segueix aquí. No poden concebre que l'Estat espanyol no s'ha convertit en quasi-monolingüe com França.
Catalunya ha tractat de normalitzar el català, situació en la qual cada ciutadà que creix a Catalunya té el dret i l'obligació d'aprendre i de poder parlar l'idioma del país, que és el català. Això, al costat de l'obligació i el dret d'aprendre el castellà (que és l'idioma del nostre país veí, que se'ns ha imposat i no pas el nostre). La política lingüística vol oferir una educació igual per a tots, sense que ningú sigui discriminat lingüísticament. És més fàcil trobar una feina si es parlen els dos idiomes que si només es parla castellà. El sistema educatiu català deixa clar que a Catalunya l'idioma predominant és l'idioma del país, el català, i alguns espanyols no ho poden acceptar això. És per això que alguns espanyols han portat al sistema educatiu català al Tribunal Constitucional espanyol. I aquest tribunal ha dit que el sistema educatiu català ha d'oferir l'opció de ser educats en llengua castellana, i que el llenguatge català no pot ser l'idioma predominant.

Espanya mai serà com Bèlgica o Suïssa. Els espanyols segueixen intentant de moltes maneres diferents (i subtils a la vegada) que el català sigui una llengua minoritària i reforçar la supremacia de la seva llengua en el conjunt de 'seu' territori. Espanya és una còpia fracassada del model francès, que va aconseguir un major grau d'homogeneïtzació, on només queden idiomes-zombi, moribunds, repartits per la meitat meridional del seu territori (Bretó, l'occità, català, basc) l'existència dels quals és pràcticament desconeguda per qualsevol ciutadà europeu. El somni de molts espanyols.

A mi, de nou, aquesta situació em clarifica una cosa: només amb un Estat català es podrà garantir l'educació normal en català. Un Estat català significa una administració més natural de Catalunya, la protecció dels drets del català i dels catalans, de la llengua, la cultura i l’economia, en el propi territori i en l'estranger. L'abolició de les imposicions dels nostres veïns, que clarament tenen una altra mentalitat i altres interessos que nosaltres. Nosaltres no anem pas a imposar el català a Madrid, per què no ens deixen en pau?

Raó 42: ÚNICA MANERA QUE EL CATALÀ SIGUI OFICIAL AL PARLAMENT EUROPEU.

Un dels avantatges d’ésser part de la Unió Europea és que estem molt més en contacte amb les altres nacions i cultures europees que no pas abans. Gràcies a això és molt més fàcil comparar de quina manera els estats apliquen els drets dels ciutadans. Per exemple, la reacció del Regne Unit a Escòcia volent organitzar un referèndum sobre la independència (acceptació plena de la democràcia fins hi tot quan el resultat no t’és favorable, garantia dels drets humans) molt diferent a la reacció espanyola a un possible referèndum sobre la independència de Catalunya o el País Basc, una reacció que difícilment es trobarà en un país modern de la Unió Europea sinó més aviat es trobarà en països de qüestionables democràcies com Rússia, la Xina o Turquia: la repressió de drets humans, negació/minimització de la diferenciació cultural que pugui legitimitzar secessió, prohibició del referèndum).

Un altre exemple, el Regne Unit no posa traves a Escòcia per a participar a competicions esportives internacionals. Espanya intenta bloquejar el màxim número de participacions catalanes a competicions esportives internacionals en tots els esports que ho puguin fer.

Fa molts anys que polítics catalans estan fent lobby al parlament Europeu per tal que e català esdevingui idioma oficial a les institucions europees. Els polítics espanyols fa anys que ho bloquegen. Fa un parell de setmanes ho tornaren a fer. Tant el PP com el PSOE va votar en contra de que el català esdevingui oficial.

El català té un estatus de llengua minoritària, fins a tal punt que mitja Europa pensa que és un dialecte. La veritat és que el català és la tretzena llengua més parlada de la Unió Europea. Els catalans mereixem el tracte dels parlants de la 13a llengua més parlada d’Europa, no pas el d’un poble minoritari.

Aquesta injustícia només té una solució. Només amb un estat propi aconseguirem que el català esdevingui oficial. Recordo que amb un estat propi tindríem dret a 17 europarlamentaris, mentre que avui dia només en tenim 7 (http://raonsperlaindependencia.blogspot.com/2009/06/rao-31-sardana-europea-sols-la.html).

El compte de parlants es pot fer a escala mundial, es pot fer comptant els parlants al continent europeu però també es podria comptar el nombre de parlants nadius, és a dir, segons la llengua materna. Faré servir les dades de Viquipèdia en nombre de parlants en sol europeu:

1. Alemany: 95 milions (Alemanya, Bèlgica, Àustria i Suïssa)
2. Francès: 68,5 milions (França 64,5 milions, Valònia 3,4, Luxemburg 0,5)
3. Anglès: 66 milions (GB: 60 milions, Irlanda 6 milions, Malta 0,0065 milions)
4. Italià: 62 milions
5. Polonès: 38 milions
6. Espanyol 31,9 milions (Població a Espanya 46 milions, 10,5 milions dels quals parlen el català, 0,6 basc, 3 el gallec i 31,9 el castellà).
7. Neerlandès: 22,1 milions (Holanda 16,6 milions, dels quals 0,5 milions tenen frisó com a llengua materna, Flandes 6 milions)
8. Hongarès: 16 milions
9. Grec: 13 milions
10. Búlgar: 12 milions
11. Txec: 12 milions
12. Portuguès: 10,5 milions
13. Català: 10,5 milions
14. Suec: 9,7 milions
15. Eslovac: 7 milions
16. Danès: 6 milions
17. Finès: 6 milions
18. Lituà: 3,5 milions
19. Eslovè: 2,5 milions
20. Irlandès: 1,6 milions
21. Letó: 1,4 milions
22. Estonià: 1 milions
23. Maltès: 0,37 milions

Enllaços:
http://www.naciodigital.cat/noticia/33095/psoe/sumen/forces/evitar/oficialitat/catala/europa
http://www.naciodigital.cat/noticia/12392/vicepresidenta/catala/oficial/europa/culpa/govern/espanyol

Raó 41: ÚNICA MANERA D'ACONSEGUIR L’EIX MEDITERRANI

Els darrers anys el govern espanyol ha demostrat, amb les grans inversions que ha fet, practicar una política basada en consolidar la nació espanyola, sense tenir en compte si aquestes inversions són rendibles. El resultat és un estat amb una infraestructura insostenible que sense l’espoli fiscal caurà en picat més avall que Grècia. El govern espanyol inverteix en infraestructures en indrets on no hi ha prou activitat comercial, no hi ha prou turisme, no hi ha prou indústria, no hi ha prous passatgers.
El nou aeroport desert de León recentment obert i pensat per a acollir tres vegades més passatgers que l’aeroport vell ha costat 80 milions d’euros.
L’aeroport s’ha fet famós. Es coneix com l’aeroport desert. I és que no hi ha gaires passatgers ni avions que hi vagin a parar. La companyia que té el monopoli dels aeroports espanyols, Aena, va obrir un concurs per adjudicar la concessió pels serveis de restauració, però ningú s’hi va presentar. Serà que els empresaris no són ximples i saben on cal invertir i on no? L’ampliació, que va costar 80 milions d’euros té capacitat per 580 passatgers per hora, mentre que en realitat per León International Airport hi passen 250 passatgers per dia. Una pèrdua de temps, de capital, d’energia, de diners, no només per la inversió, sinó que per mantenir-lo obert i en funcionament. El manteniment susposarà una despesa insostenible.
Igual d’insostenible que suposa ser l’estat amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat a Europa sense tenir el mínim de passatgers necessaris. Madrid sembla obsessionada amb anul.lar el seu aïllament geogràfic i ha invertit en més trens d’alta velocitat que ningú sense mirar si això es podia mantenir. No, no es pot. Ahir ja van anunciar que tancaven el servei de Toledo a Albacete, ja que només l’empraven unes 9 persones al dia. Cal estar com un llum per fer una infraestructura així per 9 persones al dia.
En aquests moments els bitllets cobreixen només el 30% de les despeses, ja no parlem ni d’arribar a cobrir les despeses, beneficis impossibles per l’eternitat. L’AVE ha estat una inversió faraònica de 50.000 milions d’euros, que mai serà rendible i portarà Espanya a la misèria. La única línia d’alta velocitat mínimament justificable és Barcelona Madrid, amb 5,3 milions de passatgers. Tot i que la norma europea per tenir una línia de tren d’alta velocitat rendible és un mínim de 9 milions. La resta de línies espanyoles d’alta velocitat és una ruïna insostenible.
El tercer exemple és el desig del govern espanyol d’anul.lar, empetitir Catalunya i tots els Països Catalans. Espanya va publicar ja fa anys els plans que tenien en infraestructures, que ara ja s’estan aplicant. El pla és: el port de Barcelona no creix, a Algeciras es crea un megaport que serà 3 vegades més gran que el de Barcelona. Des d’aquest port hi haurà una línia de ferrocarril de càrrega cap a Europa que passarà per fora dels Països Catalans. Aquesta línia tindrà uns 1200 quilòmetres de longitud per arribar a ‘Europa’ i haurà de pujar fins a una alçada de 1000 metres per passar el Pirineu.
La línia de ferrocarril des del port de Barcelona a Europa, de només 155 quilòmetres els espanyols no la volen fer.

Les següents imatges són de la pàgina web del ministeri de foment.
Mapa actual de ports espanyols:



Mapa dels ports previst el 2020:


Mapa de la línia de ferrocarril de Mercaderies prevista:




No cal ser gaire intel.ligent per entendre que no només no és bona idea fer una línia de ferrocarril des d’Algeciras, cada tren de mercaderies haurà de transportar les mercaderies a 1000 quilòmetres més de distància que no pas si sortissin des de Barcelona, i haurà de ser pujada fins a 1000 metres d’alçada, amb la qual cosa hi ha un cost en conbustible i temps absurd. En cap cas es pot justificar aquest pla descabellat amb raons econòmiques, ni lògiques de cap tipus. La raó només és una, mirar d’enfortir l’economia espanyola i empobrir la dels Països Catalans.
La solució els sortirà molt cara, i a la llarga l’acumulació d’infraestructures insostenibles portarà Espanya a la quebra. El que no s’explica és com Europa no ho veu això. I Catalunya, si els catalans no desperten d’una vegada, s’enfonsaran amb ella.
Els holandesos fa anys van crear una línia de mercaderies des del port de Rotterdam cap a Alemanya. No cal comparar, oi? El port més gran d’Europa i un dels més grans del món, portant mercaderies a Alemanya (no, no es pot comparar la Meseta a Alemanya, oi?). Doncs bé, amb només 158 quilòmetres de via els holandesos van passar-se anys per veure si aquesta línia de mercaderies seria rendible. Els ha costat Déu i ajuda. Han passat anys per arribar a la situació actual en la qual comencen a sortir bé els números. Els trens que van de Rotterdam a Alemanya tenen 500 de llargada. Els trens substitueixen entre 12500 i 15000 camions mensuals. Amb la línia de ferrocarril per mercaderies s’estalvien uns 200 quilòmetres de caravanes. La línia, segons tinc entès encara no és del tot rendible. Ho serà quan Alemanya tingui la seva línia acabada.
Pel que fa la línia espanyola de mercaderies, està clar que aquesta línia mai serà rendible. Però el que compta no és això, el que compta és que els catalans ens quedem sense via de mercaderies, i que només amb un estat propi la podrem fer. Més clar l’aigua.

Informació en català:
http://www.directe.cat/noticia/160966/tremosa-denuncia-que-l-estat-espanyol-va-boicotejar-una-visita-d-eurodiputats-al-port-de-t
http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/375886-foment-evitara-prioritzar-leix-mediterrani-per-sobre-el-pirinenc.html
http://www.slideshare.net/pacoriviere/espanya-es-queda-cada-any-19177-meur-dels-impostos-pagats-pels-catalans
http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/358163-el-que-fa-madrid-a-leix-mediterrani-es-molt-greu.html
http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/279209--ave-la-ruina-de-lestat-.html
http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2011/01/Es_rendible_l_ave_20436.php
http://quiron.wordpress.com/2010/10/16/lave-madrid-valencia-competencia-deslleial/

Informació en castellà:
http://www.diariodeleon.es/noticias/noticia.asp?pkid=607090
http://www.quieroleon.com/index.php/2011/04/el-pal-muestra-su-preocupacion-por-la-situacion-del-aeropuerto-de-leon-al-que-tacha-de-mentira-politica/
http://www.albacity.org/horarios/tren/ave-toledo-cuenca-albacete.htm

Informació en anglès:
http://allplane.blogspot.com/2010/12/spains-empty-airports-iii-leon.html

Informació sobre la línia neerlandesa de mercaderies:
http://www.trouw.nl/tr/nl/4324/Nieuws/article/detail/1204571/2008/11/27/Betuwelijn-begint-al-te-bloeien.dhtml