dijous, 29 de setembre del 2011

Raó 43: ÚNICA FORMA D’ASSEGURAR NORMALITAT EN L'EDUCACIÓ EN CATALÀ




En un país normal (sobirà) ningú posa en dubte que tots els ciutadans tenen dret i l'obligació d'aprendre i ser capaç de parlar en la llengua «nacional». En la creació artificial dels estats-nació del segle 18, com França, els règims absolutistes (monarquies dictatorials, dictadures, de fet) començaren una croada per abolir qualsevol cultura i altra llengua a la seva en el ‘seu’ territori. Van imposar la idea que el seu territori era "una nació" i que havia de tenir un sol idioma, el seu. Però el territori que dominaven no era en absolut una nació i en cap cas monolingüe.

Tot i que aquest fenomen ja havia passat diverses vegades per altres règims autoritaris (com els romans, per romandre en la mateixa zona del món), el començament del segle 18 pot ser vist com un moment decisiu, en què les llengües i cultures que no gaudien de la protecció d'un monarca, van començar a patir un genocidi cultural sense precedents des de la caiguda de l'imperi romà. No només l'idioma català, sinó també el frisó, el flamenc, l'occità, el gaèlic o el basc, totes elles van ser perseguides i condemnades a mort. El seu ús va ser prohibit a les escoles, als governs i a les esglésies. Es va prohibir publicar llibres en aquestes llengües, i fins i tot a tenir un nom en aquests idiomes.

Avui dia, a l'Europa democràtica, les cicatrius continuen obertes, i encara que moribunds, molts d'aquests idiomes es parlen encara. És trist veure que el fenomen i la mentalitat dels que pensen que és legítim destruir idiomes segueix aquí, ben viu, a França, als Països Baixos i per descomptat a Espanya.

Els espanyols van perseguir el català d’una manera horrorosa, la discriminació, els càstigs i les penes de presó pels que empraven el català ja les sabem. El famós arquitecte Gaudí també va ser empresonat només per parlar català a un policia. Només per ser català ha estat durant els últims 300 anys, un desavantatge constant i un motiu per ser discriminat per les autoritats imposades pels espanyols. La gran majoria de posicions per funcionaris a Catalunya des de l'abolició de l'Estat català el 1714 només eren pels espanyols (i en alguns casos pels catalans que es va convertir en ‘señoritos’ parlants d'espanyol, els anomenats botiflers, mot nascut precisament a la guerra de successió). Els funcionaris mai parlaven un mot de català i mostraven tal aversió als catalans que quan necessitaves tractar amb les autoritats intentaves que es notés lo mínim que eres català "intentaves ser lo menys català com fos possible". Una cosa que jo mateix he experimentat i mai oblidaré. Això és una cosa que encara avui succeeix amb massa freqüència a catalans que parlen català amb agents de la policia o fins i tot nens que parlen català a l'hospital a una infermera que no vol entendre’l. Això és molt greu. És una dolorosa experiència la de ser discriminat al seu propi país d'aquesta manera.

Espanya està molt lluny de la realitat democràtica de Suïssa, on hi ha fronteres clares entre les realitats territorials idiomàtiques en què cada un respecta el fet que és un estat amb 4 idiomes i que cap llenguatge no té el dret a imposar-se als altres. Bèlgica no és Suïssa, allà sí que hi ha una col.lisió lingüística, en què la població francesa té el paper espanyol i la flamenca el català. La gran diferència és que Flandes ja té l'autonomia d'un Estat independent, ja que Bèlgica és una federació en la qual Flandes actua amb plena independència en tots els afers interiors i als francòfons ni tan sols se’ls acudiria de demanar educació en francès per als seus fills a les escoles flamenques.

Però Spain is diferent, (encara i potser per sempre, oi?) . La persecució del català és encara en marxa i la mentalitat de que tots els ciutadans espanyols (= els ciutadans de parla castellana) han de tenir el dret i l'obligació de ser educats en espanyol, tot i que Espanya no és un Estat monolingüe, segueix aquí. No poden concebre que l'Estat espanyol no s'ha convertit en quasi-monolingüe com França.
Catalunya ha tractat de normalitzar el català, situació en la qual cada ciutadà que creix a Catalunya té el dret i l'obligació d'aprendre i de poder parlar l'idioma del país, que és el català. Això, al costat de l'obligació i el dret d'aprendre el castellà (que és l'idioma del nostre país veí, que se'ns ha imposat i no pas el nostre). La política lingüística vol oferir una educació igual per a tots, sense que ningú sigui discriminat lingüísticament. És més fàcil trobar una feina si es parlen els dos idiomes que si només es parla castellà. El sistema educatiu català deixa clar que a Catalunya l'idioma predominant és l'idioma del país, el català, i alguns espanyols no ho poden acceptar això. És per això que alguns espanyols han portat al sistema educatiu català al Tribunal Constitucional espanyol. I aquest tribunal ha dit que el sistema educatiu català ha d'oferir l'opció de ser educats en llengua castellana, i que el llenguatge català no pot ser l'idioma predominant.

Espanya mai serà com Bèlgica o Suïssa. Els espanyols segueixen intentant de moltes maneres diferents (i subtils a la vegada) que el català sigui una llengua minoritària i reforçar la supremacia de la seva llengua en el conjunt de 'seu' territori. Espanya és una còpia fracassada del model francès, que va aconseguir un major grau d'homogeneïtzació, on només queden idiomes-zombi, moribunds, repartits per la meitat meridional del seu territori (Bretó, l'occità, català, basc) l'existència dels quals és pràcticament desconeguda per qualsevol ciutadà europeu. El somni de molts espanyols.

A mi, de nou, aquesta situació em clarifica una cosa: només amb un Estat català es podrà garantir l'educació normal en català. Un Estat català significa una administració més natural de Catalunya, la protecció dels drets del català i dels catalans, de la llengua, la cultura i l’economia, en el propi territori i en l'estranger. L'abolició de les imposicions dels nostres veïns, que clarament tenen una altra mentalitat i altres interessos que nosaltres. Nosaltres no anem pas a imposar el català a Madrid, per què no ens deixen en pau?