Raó 46: Única manera de tenir i d’assegurar un (real) autogovern

Fins ara totes les raons eren aspectes importants, però mai havien estat raons tan greus. Els catalans ja sabem com es va crear, i perquè, l’estat de les autonomies. El fet és que, com també sabem, les ‘competències’ de la Generalitat de Catalunya, no són 100% competències reals, i quan als espanyols no els agrada allò que decidim ens ho anul·len. Un exemple és que el Tribunal Constitucional va anul·lar parts de l’estatut que ningú havia portat als tribunals. Però n’hi ha més; quant de temps aguantarà la prohibició de les curses de braus?
Repetides vegades s’ha dit que com pot ser que el govern espanyol mantingui ministeris per competències que ja no tenen. La realitat és que les competències no ens les havien traspassat, el que realment han fet és deixar-nos-les mentre no fem res que no els agradi.
Durant 30 anys ens hem pensat que les teníem. Els catalans hem jugat a tenir un govern nacional (que ells veien com a regional i que en realitat no té més competències que les d’una regió espanyola de règim comú). El somni català ha tingut moltes decepcions. Participació a competicions internacionals, en esports, en música, cinema, esportives, matrícules catalanes, educació en català, cinema en català, etiquetatge, etcetera etcetera. Però ara ja s’està quedant en res.
Malgrat el president d’Espanya hagi dit no voler canviar l’estat de les autonomies, Esperanza Aguirre ha parlat seriosament de centralitzar Justícia, Educació i Sanitat. Molts catalans encara recorden com era Catalunya quan aquesta era la nostra situació (1939-1978). La realitat és que molts espanyols (potser la majoria), creuen que és lògic, que és justícia i correcte que a tot el territori espanyol s’apliqui una educació única i en castellà, amb un contingut espanyol d’història, cultura i literatura. I no entenen ni poden pair que Catalunya tingui un sistema diferent.
Les declaracions d’Esperanza Aguirre són raó suficient per preocupar-se. Si els espanyols es posen d’acord són sempre ells majoria i si volen re-centralitzar competències ho podran fer.
Només un estat propi ens dona la garantia de tenir competències reals i de tenir-les totes si així ho desitgem. Mentre estiguem sota el domini espanyol correm el risc que ens prenguin competències o ens les limitin, com ha passat els darrers 30 anys.


http://www.directe.cat/noticia/193759/el-pp-engega-motors-per-liquidar-lestat-de-les-autonomies
(image old Spanish school book: http://www.rafaelcastillejo.com/escuela-2.htm)

Raó 44: Única manera d’aconseguir tots els productes etiquetats en català amb normalitat

Quants anys han passat des de la restauració de la democràcia. Recordo que en aquella època es parlava un altre català. Recordo que a TV3 es va haver de ‘crear’ un català artificial, per que tants anys d’opressió lingüística ens havien proporcionat una enorme carència de mots propis, ja que per llei tot havia de ser en llengua forana (a Catalunya nord en francès, a la sud en castellà). Aleshores mirar una sèrie catalana era com entrar en una Catalunya utòpica, inexistent i sorprenent, quan veies un atracador parlant català, quan veies que es parlava de productes en català. Poc a poc aquesta situació ha anat canviant, però no del tot. Tanmateix avui dia molts mots dels quals ni sabíem l’existència s’han normalitzat. A la Catalunya Sud, un dels més greus causants d’aquesta deficiència de vocabulari són les 500 lleis que obliguen l’etiquetatge de productes en castellà o l’ús en llengua castellana en el món empresarial i per altra banda la encara gairebé total manca de recursos o de ganes per aconseguir que s’etiqueti en català.
Quina tranquilitat em va donar arribar a un país on no hi ha aquestes mancances, i quina pena em fa veure com està Catalunya encara, veure que he passat 20 anys a Amsterdam i la cosa no millora, o fa un pas endavant i dos enrere.
Em va il·lusionar molt trobar empreses com la cadena de supermercats Bon Preu, en la qual les marques blanques de la cadena ho fan tot en català, però si vols comprar qualsevol producte de marca no en trobaràs pràcticament CAP etiquetat en català.
Si bé la meva conclusió ja fa temps és que només amb un estat català aconseguirem etiquetar amb normalitat, la UE està mirant d’adoptar una nova mesura que dificultarà encara més d’etiquetar en català, i farà fins hi tot il·legal l’etiquetatge exclusiva en català, ja que obligarà als estats membres de la UE a etiquetar els seus productes en una de les llengües que són oficials a Europa, que no ho és pas el català i només el castellà, perquè a Madrid bloquegen l’oficialitat del català a Europa. De manera que els productes etiquetats en català estarien infringint la llei. (http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/07/l_etiquetatge_en_catala_en_perill_70738.php)
Igual que amb el català a les escoles, la situació és precària i insegura, el català, després de més de 30 anys de ‘democràcia’ encara està igual. Comprar un cotxe, una medicina, un xampú, codony, formatge, condons, o el que sigui en català encara és una experiència difícil de trobar. Això no només és un fenomen emocionalment feridor, és un constant afebliment i empobriment de la llengua, una constant classe de castellà, per nadius i per estrangers. Imagina’t un estranger que vulgui aprendre català sense saber res de castellà i va al supermercat tot interessat en com es diuen els productes en català. Bé, no cal dir què aprendrà, oi? pañuelos, lavavajillas, membrillo, queso, cepillo de dientes. Res de mocadors, rentavaixelles, codony, formatge i raspall de dents.
A sobre, al parlar sobre segons quines coses, sempre haurem d’emprar el castellà quan parlem d’aquests productes i en molts casos molta gent ni tan sols sabrà el mot català, perquè és inexistent fora dels diccionaris. No cal pensar gaire, codony mateix, però hi ha centenars d’exemples i si vas a la farmàcia centenars de milers! Exemple: qui no parla de ‘l’embrague’ quan es refereix a l’embragatge d’un cotxe?
Està clar que sense la protecció d’un estat propi Catalunya mai assolirà la normalitat en etiquetatge de productes. Crec que està prou demostrat.

Més informació al respecte:
http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/2011/11/03/faktum-abstrakt-rationell/
http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/2011/10/06/etiquetatge-catala-llei-i-acompliment-ii-un-criteri-curios-en-l%e2%80%99aplicacio-de-les-lleis/
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/07/l_etiquetatge_en_catala_en_perill_70738.php

Raó 18: mai ens deixaran en pau. Només tenim una sortida.

Un lector del meu bloc em va ensenyar el vídeo de Telemadrid per demostrar-me que en la política lingüística catalana hi han coses feixistes. Està clar que veiem les coses d'una manera molt diferent.
Per mi un castellà a Catalunya que no vulgui que els seus fills estudiïn en català és com els moros que no volen a Holanda que els seus fills estudiïn en una escola mixta. Només volen estar amb els seus, amb moros, tots separadets.
A l'Espanya castellana seria impensable que algú demanés que la escola pública es fes en un altre idioma que el castellà, i ningú els diu que són uns feixistes.
A Flandes a ningú se li acudiria demanar que a les escoles estatals es fessin les classes en francès. I ningú diu que són uns feixistes.
Per mi això és una raó més de que Catalunya ha de ser independent per salvar-se de la mentalitat colonialista d'Espanya.
El poble castellanoparlant veu Catalunya com territori espanyol (=castellà) i no volen entendre que Espanya no és un país unicultural.
No poden concebre un altre concepte que el de la nació-estat. Una nació-estat on la llengua dominant és la seva. Un concepte de nació-estat nascut de l'absolutisme francès. I no hi ha manera de veure un altre model.
A Suïssa mai la part alemanya es posaria amb la part italiana o francesa. Cada part decideix com vol organitzar-se. I funciona molt bé.
Sóc del parer que a Catalunya hauríem de lluitar per fer que la llengua catalana sigui imprescindible. Si no aconseguim que la llengua catalana sigui la llengua dominant, el català no serà imprescindible. I aleshores acabarà desapareixent. Això és de calaix.

La gran majoria de castellans estan a favor del bilingüisme, precisament els que només parlen una llengua (el castellà). La gran majoria de castellanoparlants neguen que el català estigui en perill d'extinció. Precisament ells que no el parlen.

Els catalans veiem que el català està avançant en alguns camps. Però alhora veiem que està reculant en d'altres.
Els catalans som els que vivim la situació d'aprop, els que la patim. Els castellans no saben el que és estar a Madrid i que no t'entenguin quan demanis un cafè amb llet.
Aquí a Holanda passa. Vas a demanar un cafè amb llet en holandès i no t'entenen. Hi ha estrangers que no aprenen l'holandès. Viuen aquí parlant només en anglès. Rebutgen la cultura i la llengua autòctona i encara troben estrany que no se sentin acceptats.
Aquest és un problema de països petits. No pas de països grans.
I suposo que la gent de països grans no pot posar-se en el nostre lloc.
No ho poden entendre.
A Holanda hi ha també estrangers que no volen que els seus fills estudiïn en holandès. Per que és una llengua esquifida, per que no saben si volen quedar-se a viure a Holanda molt de temps, diuen. Aquests nens acostumen a viure separats de la societat. Parlen en anglès i van a escoles internacionals. No entenc per què aquests pares els priven de formar part d'una cultura tan interessant com la holandesa.
Com un apartheid cultural.
Però els països independents, per molt petits que siguin tenen eines per protegir-se.
A Suècia, un altre país amb pocs habitants, és obligatori aprendre el suec per poder-hi treballar. Són mesures necessàries per protegir la cultura autòctona. No té res a veure amb feixisme com diuen molts castellanoparlants. Ells no han de prendre cap mesura per protegir el castellà.
Jo sóc del parer que a Catalunya hauria de ser obligatori aprendre el català per viure-hi. El català hauria de ser la única llengua obligatòria a Catalunya. Es la única manera de garantir que no s'acabi extingint. Igual que a Suècia la llengua dominant per llei és el suec, a Flandes és el flamenc, a Holanda l'holandès.
Està clar que mentre estiguem dins d'Espanya no aconseguirem mai un grau d'independència suficient per aconseguir això.
I sóc del parer que la única manera de realment poder protegir la nostra cultura i la nostra llengua és la sobirania. La independència total. No vull que a Madrid decideixin per nosaltres, no vull que Madrid tingui la última paraula, no vull que ens imposin hores de castellà a les escoles. No vull que mitja Espanya estigui sempre mirant-nos i criticant com fem les coses a casa nostra. Queixant-se de que no poden viure a Catalunya com si estiguessin a Castella. No entenc per què els importa que nosaltres no dominem la seva llengua suficientment. No ho entenc. I m'agradaria que ens deixin en pau.