dimecres, 10 de gener de 2007

Rao 3: Un casament forçat i sense amor

Avui tot caminant anava pensant que la cultura catalana és com una dona maltractada per un marit amb qui fa molt temps es va haver de casar sense voler-ho.
Ningú podria dir que la unió entre la cultura catalana i la castellana és ni voluntària ni pacífica.
El poble castellà ha demostrat més d’una vegada voler eliminar la nostra cultura i la nostra llengua. S’ens ha obligat a parlar la seva llengua, s’ens ha prohibit la nostra llengua, mutilat la nostra cultura. El poble castellà ha demostrat amb aquesta actitut no estimar al poble català. Tot el contrari.

Com poden esperar que, després de tants anys d’opressió, estiguem contents de pertànyer a Espanya?
Com no poden entendre que després de donar una bofetada a una persona no li pots demanar que l’estimis?
Com poden demanar-nos que estimem Espanya després de bombardejar-nos, de matar la nostra gent, de fer tan de mal a la nostra cultura i d’odiar-nos?

Es com un assassí que no entén que la víctima a qui està intentant assassinar no vulgui fer l’amor amb ell. Un psicòpata amb un quadre patològic de primer grau, vaja.

A més de cohibir-nos, han intentat que jurem la seva bandera, que ens sentim orgullosos d’esser espanyols, que cantem el seu himne. I no entenen perquè ens desagrada. Em dona la sensació que ho troben com insultant.
I el fet de voler-nos independitzar desperta a molts castellans com un odi. Però d’on ve aquest odi? Perquè ens tenen tirria? Que els hi hem fet nosaltres? La història demostra que nosaltres no els hem fet res de mal.

Suposo que la única arma que tenim després de les derrotes que hem hagut de pair és l’orgull, la identitat catalana. Ens poden obligar a parlar castellà, però no ens poden obligar a sentir-nos orgullosos de parlar-lo. Ens poden obligar a jurar la bandera espanyola, però no a sentir-la com a bandera pròpia. I suposo que això és precisament el que genera l’odi que ens tenen. La seva derrota és que no han aconseguit que els catalans ens apuntem al patriotisme espanyol.

Però per quins setze ous els interessa tant el que nosaltres fem, creiem, o pensem? Que no tenen res més a fer? Es veu que no. Probablement això es deu a que la cultura castellana s’ha especialitzat en oprimir altres cultures (no només oprimir, sinó destrossar, buidar, sacsejar) com a model de creixement cultural però sobretot com a model de creixement econòmic. Es un model militar al qual la cultura castellana no podrà accedir més mentre estigui dins la UE. Es evident que la relació desequilibrada entre la cultura catalana i la castellana prové d’aquests principis.

I amb tan poc amor, mentre a Madrid no parlin català, mentre a Madrid no hi hagi clubs de catalanofòbils en comptes de clubs catalanòfobs, mentre a Madrid no es vengui Catalunya com a símbol d’autenticitat, la cultura catalana com a interes nacional, com a una cultura valiosa, una cultura i una llengua que cal cultivar, mimar, mentre no es vegi al metro de Madrid la retolació en les 4 llengües oficials d’Espanya, no veig jo per quins setze ous hem d’estar casats amb aquest assassí que no fa més que intentar ofegar-nos. Aquí a Holanda tenim al nord la cultura frisona, amb una llengua pròpia. Frísia és com una Catalunya en petit, però els holandesos no la odien pas. Els holandesos estimen Frísia. Consideren tot allò frisó com a super-holandès. Aquesta sí que és una relació d’amor mutuu.
La situació entre Anglaterra i Escòcia s’assembla més a la d’Espanya i Catalunya però els anglesos no odien pas als escocesos. Escòcia està també vist com un país diferent amb un orgull pròpi que els anglesos respecten amb comprensió. A Bèlgica hi trobem la cultura Flamenca i la Walona.
Els Walons potser tenen una actitut semblant a la dels castellans. Els Walons intentaren que Bèlgica fos un país de parla francesa. No ho van aconseguir i sembla que els Walons tenen una espècie de tírria als Flamencs. Els Flamencs i els Walons viuen d’esquenes l’un a l’altre. La cultura Walona i la Flamenca no es barrejen gens. La única raó per la qual estan junts són interessos polítics i econòmics (econòmics només per Walònia que és una area d’Europa amb un nivell econòmic molt baix).

En poques paraules: Els castellans ens han demostrat (i ho continuen fent) que no ens estimen. I alguns fins hi tot que ens odien. No veig per què hem de pertanyer a un estat que està frustrat perque ens sentim diferents (i és que ho som!), que no ens ha estimat mai, ni ens estima ara ni ho farà en el futur.
La unió entre la cultura catalana i la castellana és com un matrimoni forçat entre un home dominant i una dona que no s’atreveix a dir que no per que no la maltractin.

Es per aquesta raó que crec que Catalunya hauria d’independitzar-se.

4 comentaris:

Marc Espasa ha dit...

Si que és cert que sembla impossible que hi hagi catalans no independentistes amb tot el que ens han fet patir els Espanyols al llarg de la història.

I la gent que viu a Catalunya però se sent Espanyola pq són inmigrants a fills d´inmigrants, haurien de voler la independéncia no per motius sentimentals sinó per motius economics ja que deixerien de viure com Espanyols per passar a viure com a Suecs o Noruecs.

Tenin la raó, ara només ens falta tenir la força.

Miquel Marzabal Galano ha dit...

Si noi, potser hauriem de tornar a recordar algunes coses que la gent ja no té en compte. La memòria col.lectiva per fets polítics és de molt poca duració. La majoria de gent no recorda el que un polític va dir fa 2 mesos. Això és preocupant. Això explica perquè un partit com ERC pot desfer el tripartit i al cap de dos mesos tornar-lo a muntar sense que ningú es pregunti si això ha tingut sentit. O un partit com el PP pot die que odia el maleït idioma català i al cap d'unes setmanes, quan ha de pactar amb CiU, diu que li encanta de vegades dir alguna parauleta en català com ziuhplau!
I la gent s'ho empassa...
Jo no conec gaires catalans no independentistes, però ja fa 15 anys que no hi visc... Tinc poc material per comparar.
Per cert, si continuo donant 4 raons per a la independència cada 10 dies, d'aquí a 6 anys, 10 mesos i 10 dies ja tindré 1000 raons!
En són moltes, no creus?
Tot ziens! Records des d'Amsterdam
Miquel

Miguel ha dit...

Estic molt d'acord amb vosaltres. Miquel: necessitaràs ma ferma per escriure-hi els milers de raons inqüestionables que donen com la millor sortida l'independencia. Ara bé, el que a mi em preocupa es això de posseir la força, el crear la situació adient per moure tot un poble (o la majoria d'ell) cap a l'idependencia. Això ho dic perquè, ara per ara, sembla que els nostres polítics, del primer a l'ultim, estan mes per la feina de baixar-se els pantalons, submisos, amb els castellans que d'altre cosa.
L'únic que ens queda es la societat civil.
Salutacions i bons desitjos des de Sant Boi, Barcelona, Catalunya, Europa

Miquel

Miquel Marzabal Galano ha dit...

Es veritat, jo també m'ho qüestiono.
S'hauria de fer un referendum i aleshores ho sabriem.
I ja està.
I si sortís que no com a mínim tindriem el dret de decidir.
Mentre no el tinguem cal fer pinya i lluitar per aconseguir-ho. I jo tinc fe en que per via democràtica ho hem d'aconseguir.