Rao 2: Les seleccions catalanes esportives

El poble català és molt emprenedor. Prova d’això són les Federacions catalanes esportives. El món de l’esport està estretament relacionat amb un sentiment nacional. Dit d’una altra manera: la gran majoria de la gent se sent connectada amb la seva pròpia cultura mitjançant l’esport. I quina és la meva cultura? La catalana i cap més.

Gran part del poble català no s’identifica amb les seleccions esportives espanyoles, no se sent a gust i encara menys orgullós de formar part d’Espanya.

De la mateixa manera que un habitant de Kurdistan no pot estar orgullós d’esser Iraquí o Turc; de la mateixa manera que un habitant de Txetxènia no pot estar orgullós d’esser Rus, no s’ens pot demanar als catalans d’estar orgullosos d’esser espanyols.
No entenc que un poble que intenta aniquilar la meva gent, la meva cultura, que prohibeix la meva llengua, que m’obliga a anomenar els meus fills en un idioma que no és el meu (jo mateix vaig haver de canviar el meu nom al català que fins uns anys oficialment estava en castellà), esperi que jo estigui orgullós de pertanyer-ne. Com a esportista català guanyar una medalla i sentir l’himne d’un país que fa tants anys està intentant desfer-se del teu país, de la teva llengua i cultura és molt desagradable.
Es per això que molts catalans volem identificar-nos amb l’esport català i no pas amb l’espanyol. Per això les federacions catalanes volen representar el poble català internacionalment.

Els castellans haurien d’entendre aquesta lògica de parvulari. Si ens entenguessin, si ens estimessin, si acollissin la nostra cultura i la nostra llengua amb amor i comprensió, potser ens seria difícil desitjar la independència.
Però res de tot això. Les seleccions castellanes internacionals s’oposen a que els catalans tinguem pròpies seleccions. Davant de tanta incomprensió, falta de sensibilitat, d’amor als catalans només queda una sortida: la independència.